Aigua i Terra. ARTE 3

El col·lectiu ART 3 està format per INMACULADA CHULIÁ, GRETA GARCÍA i ELENA SAHUQUILLO. Dins d’una tradició inveterada a València, on es concep i casa la individualitat de l’artista amb la influència del grup, la proposta d’estes tres artistes es va concretar en 2021 en un col·lectiu que explora nous camins emprant tècniques tradicionals, al marge de modes i tendències. En una societat dominada per les urgències, en la qual les xarxes socials s’han convertit en les noves places públiques, este projecte té una mica de proesa a contra corrent.

Llicenciades en Belles arts, el confinament per la pandèmia els va fer comprendre que per a elles la creació no era una cosa accessòria, sinó una necessitat vital, i van decidir actuar en conseqüència. Amb eixe objectiu, ART 3 es va radicar en L’Espai d’Art, en una antiga alqueria situada en el casc medieval de Borbotó, pedania de l’horta nord de València. Les tres van unir els seus talents per a irrompre en l’escenari artístic decidides al fet que ningú, ni elles mateixes, deixi la seua veu en silenci.
Des de llavors treballen compartint espai i experiències, la qual cosa fa que les seues creacions s’influïsquen les unes a les altres. Amb temes transversals, els seus quadres reflecteixen les seues inquietuds, la seua preocupació pel medi ambient, la seua sensibilitat feminista i el seu compromís social, en una proposta en la qual es donen la mà la tradició i la investigació, l’exploració i l’ortodòxia, trencant els repunts del convencional.

Tales de Milet deia que el principi de totes les coses era l’aigua. Jenófanes, la terra. Al costat del foc i l’aigua conformen els quatre elements bàsics dels antics grecs. Centrant-se en l’aigua i la terra, com dues cares de la mateixa moneda, com a nord i sud, han adoptat esta idea clàssica, del principi, de les matèries primeres, per a realitzar una revisió de la vida que ens envolta amb una mirada diferent, que demostra que encara queden moltes senderes per recórrer i molts espais per descobrir.

Les components d’Art 3, cadascuna des de la seua singularitat, han creat este conjunt de pintures que mostren una enorme coherència malgrat ser molt dispars. El compromís d’Inmaculada Chuliá i la seua sensibilitat es divideixen en dues expressions conjuminades per una mateixa veu. La serena precisió de Greta García es manifesta en les seues dues sèries, carregades de crítica i reflexió sobre la quotidianitat i la nostra relació amb la naturalesa. Per part seua, l’expressió abstracta i el paisatgisme d’Elena Sahuquillo, que fa del color i de la seua pintura matèrica un homenatge tel·lúric a la vida, es tradueix en una sèrie dedicada a l’illa de Lanzarote i en una selecció dels seus vibrants paisatges.

Inmaculada Chuliá

La clivella de la societat: despullats d’identitat.
El punt de partida d’Inmaculada Chuliá per a esta sèrie ha sigut l’odissea quotidiana de desenes de milers de persones que viatgen darrere d’un futur incert. Els migrants que retrata busquen una llar, una vida, una Ítaca, perquè no la tenen. Desoeixen al poeta i temen als lestrigons, als cíclops i al colèric Posidó, perquè cap divinitat els protegeix. La seua Ítaca no saben si existeix o si només l’han somiada. El seu transsumpte, la seua odissea, silenciosa, quotidiana, anònima, es manifesta en els seus ulls plens de por, els terrenys àrids pels quals es mouen, l’aigua que els ofega i mata, i el fet que eixes figures anònimes queden condemnades, en la majoria de les ocasions, a un tràgic oblit que destapa les debilitats i fissures de la nostra societat.

La terra: el llenguatge simbòlic de les flors
Enfront de la tràgica realitat dels quals busquen un futur millor i perden la vida en l’intent, la sèrie dedicada a la terra reuneix unes pintures dedicades a la Naturalesa en una de les seues expressions més bella: les flors. Promesa d’un nou futur, viver de llavors, els seus colors queden plasmats en un conjunt que evoca reminiscències de l’impressionisme francès i el concepte estètic de les fotografies de Robert Mapplethorpe. Així, esta sèrie s’esdevé una celebració de la vida en la seua accepció més pura, amb colors que esclaten i es funden en un tot abstracte. Chuliá troba en la Naturalesa un mode d’expressió de l’ideal estètic, fent del color un tema en si mateix, dotant d’un gran simbolisme a cadascun dels quadres.

Greta García

En aigües tancades
Des de la quotidianitat, Greta García ha creat una selecció de pintures que és a un temps retrat i reflexió. Prenent com a referència les fotografies realitzades per Marco Busca dels últims anys d’existència del Club de Natació Godella, esta sèrie sorgeix després del tancament de la piscina coberta. Testimoniatge de la seua existència, en ella reconstrueix algunes de les etapes de formació dels nadadors, tant de waterpolo com de natació artística, on l’aigua, en este cas de la piscina, es transforma en una sort de paradís perdut de la infància. Les relacions que s’estableixen entre els xiquets i xiquetes i els seus entrenadors, les seues mirades, els seus gestos, queden fixats en un conjunt en el qual colors i llum es funden en un joc d’espills, al mateix temps que se suggereixen històries de formació, maduresa, amistat i soledat, amb una última pintura que retrata el trista final del projecte esportiu. Paradoxalment, la sèrie s’esdevé també en una celebració de la vida, però amb un to agredolç, ja que els que ens retrata no sols és el que va ser, sinó també el que ja no és i no serà.

Explotació agrícola
Viure enmig de l’horta permet comprendre els ritmes de la Naturalesa, compassar-se a ella, però també ser conscient de fins a quin punt la mà de l’home ha incidit sobre el seu entorn. Esta sèrie és quasi una distòpia en la qual els arbres fruiters, els tarongers, es transformen en víctimes d’un sistema de producció que els converteix en esclaus involuntaris de la cobdícia humana. Lluny de la imatge bucòlica que es té de l’horta, i igual que succeïa amb la seua sèrie Emfiteusi, en la qual retratava la parcel·lació del terreny des de la visió de Déu, García plasma la geometria exacta d’esta dominació en unes pintures que, en este cas arran de terra, posen en evidència la desnaturalització de la relació de l’ésser humà amb la terra, i convida a la reflexió sobre la manera en la qual es produeixen les matèries primeres que constitueixen la principal riquesa de la nostra societat.

Elena Sahuquillo

Lanzarote
Fidel al seu estil pictòric, Elena Sahuquillo plasma a Lanzarote els paisatges de l’illa canària, que es revelen idonis per a la seua sensibilitat. Hipnòtics per la seua singularitat, són l’element central de la primera sèrie de pintures que presenta a Godella. Com un àlbum emocional, els quadres que la componen són un catàleg de sensacions. Cada pintura transmet la llibertat que reporta en el visitant l’illa. Per a això empra un traç solt i un color intens que aspira a transmetre la puresa salvatge i virginal d’este espai únic. Aigua, terra, arena, roques, vent… es reflecteixen en cada llenç omplint l’espai pictòric. Els colors ho abasten tot, però deixen a l’espectador imaginar i, a un temps, submergir-se en eixa naturalesa que aspira a captar.

Reflexos
Les línies de l’horitzó es confonen amb els colors, creant un tot compacte, de múltiples lectures i d’una força estètica captivadora i visceral. Els elements de la Naturalesa o les construccions humanes, comptades, com a referències visuals, marquen els punts d’impacte. La segona sèrie que presenta a Godella Sahuquillo, Reflexos, és un compendi d’alguns dels seus paisatges, en els quals es fa manifest el precepte de la sola pintura, on la forma es perd, es difumina en el conjunt, i cada obra és una sort d’invocació del sublim absolut, amb paisatges tempestuosos en constant moviment, expressats amb un llenguatge pictòric orgànic.